14 de set. 2012

Lluís Llach, el jorn del miserables, l'estaca


El jorn dels miserables

Que poques paraules tinc i les que us dic són tan gastades... Caldrà buscar nous camins on no calguin les paraules. Que poca força que tinc; tants de cops l'he malmenada... La vull tota per demà quan la gesta porti l'alba. Quanta ràbia que tinc, potser cal ser gos des d'ara; quanta ràbia que tinc i no vull pas oblidar-la. Que poca esperança tinc, i potser caldrà deixar-la, que no sigui que esperar ens allunyi més dels actes. Quanta misèria que tinc sota els peus, damunt l'espatlla, i la vull guardar amb mi fins al jorn dels miserables.


L'estaca

L'avi Siset em parlava de bon matí al portal
mentre el sol esperàvem i els carros vèiem passar.
Siset, que no veus l'estaca on estem tots lligats?
Si no podem desfer-nos-en mai no podrem caminar!

Si estirem tots, ella caurà i molt de temps no pot durar.
Segur que tomba, tomba, tomba, ben corcada deu ser ja.
Si jo l'estiro fort per aquí i tu l'estires fort per allà,
segur que tomba, tomba, tomba, i ens podrem alliberar.

Però, Siset, fa molt temps ja, les mans se'm van escorxant,
i quan la força se me'n va ella és més ampla i més gran.
Ben cert sé que està podrida però és que, Siset, pesa tant,
que a cops la força m'oblida. Torna'm a dir el teu cant:

Si estirem tots, ella caurà i molt de temps no pot durar.
Segur que tomba, tomba, tomba, ben corcada deu ser ja.
Si jo l'estiro fort per aquí i tu l'estires fort per allà,
segur que tomba, tomba, tomba, i ens podrem alliberar.

L'avi Siset ja no diu res, mal vent que se l'emporta,
ell qui sap cap a quin indret i jo a sota el portal.
I mentre passen els nous vailets estiro el coll per cantar
el darrer cant d'en Siset, el darrer que em va ensenyar.

Si estirem tots, ella caurà i molt de temps no pot durar.
Segur que tomba, tomba, tomba, ben corcada deu ser ja.
Si jo l'estiro fort per aquí i tu l'estires fort per allà,
segur que tomba, tomba, tomba, i ens podrem alliberar.